Trencada  

Versus

Llegint B de Bauhaus de Deyan Sudjic (Turner 2014) un se'n adona que el debat sobre si la era post moderna ha generat un canvi consolidat que pugui superar el moviment modern de Nikolaus Pevsner s'ha eternitzat. Diuen que la postmodernitat ha acabat sent una repetició d'antics cànons que només busquen una ruptura, no té un contingut que hagi arribat a la societat de forma tan general com el moviment modern. Potser que sigui degut a les seves múltiples branques, o que cadascú se'l vol fer seu estirant-lo massa i tornant-lo així massa heterogeni.

Sembla que la postmodernitat ha fracassat perquè no ha acabat de tenir una forma concreta però el que segurament passa és que en realitat els grans moviments han deixat d'existir en si. Ja no podem parlar d'un moviment únic, sinó de diversos que coexisteixen; un reflex de la societat artística i creativa, cada cop més gran, que busca la seva pròpia identitat en múltiples llocs del món. De fet amb el moviment modern ja va passar una mica; teníem els constructivistes, Le Corbusier, Bauhaus, el racionalisme escandinau... amb les seves diferències evidents.

El concepte de modern és lògic i racional. Aquest fet va facilitar la seva unificació, propagació i extensió, i fa que sigui molt difícil de rebatre amb els arguments de noves tendències; sobretot si es fa des de un punt racional. Això ha propiciat que segurament sigui l'últim moviment homogeni, si es que realment ho és, que coneixerem.

 

 


En el disseny industrial, el funcionalisme, la idea de correcció i d'harmonia senzilla, és fàcil d'entendre, dòcil i difícilment desbancable; al llarg de l'últim segle han aparegut diverses formes contraposades al moviment modern per crear conceptes i formes, però el racionalisme modern continua imposant-se. Aquestes formes alternatives de dissenyar sempre són bones i generadores de reflexió, però no han tingut un resultat tant global; segurament perquè de moment el racionalisme és el que més s'avé amb la productivitat industrial i el rendiment econòmic.

Una de les vies per sortir-se del racionalisme i crear aquests nous horitzons, és considerant que un dissenyador és un artista. El MoMA va ser el primer museu en acceptar peces de disseny industrial, obrint el camí a la juxtaposició de l'art i el disseny; i en Ron Arad ja fa anys que belluga sobre aquest concepte, després de que en George Nelson obrís la porta, ja fa anys, afirmant que els dissenyadors feien art. Està molt bé voler-se distanciar del concepte modern, quadrat, funcional, rigorós i estancat, però els dissenyadors no ens podem considerar artistes per fer-ho, no és la via. La revolució industrial ha evolucionat la producció des de l'artesania, tornar-hi donant la volta des de l'art no té cap sentit.

Per mi el concepte de dissenyador-artista és una fantasia de grandesa, com si ser artista fos un grau més. Una forma de justificar que un fa el que vol i entendre que el protagonista del disseny és el propi dissenyador en comptes de l'objecte, l'ús o l'usuari. El tema és que l'artista real no està obligat a fer bon art, senzillament fa el que vol i no ha de tenir consciència de qualitat. En canvi el dissenyador sí està obligat a fer bon disseny per l'usuari i aquest es pot valorar en termes estètics, ergonòmics, productius, funcionals i econòmics, perquè ha de ser un avanç per a la societat i un bé alhora.

A més, la producció seriada està molt lluny de l'art, amb el permís d'Andy Warhol. A ningú li agrada comprar pòsters de pintures emmarcades d'IKEA que sospites que tanta i tanta gent té als seus menjadors. L'art, si vol, ha de ser únic o casi únic; la producció industrial no té opció, ha de ser seriada.

Acceptem la idea de que els dissenyadors poden agafar de l'art els processos creatius o intencions de sorprendre i fer pensar, però no es poden considerar artistes quan dissenyen; el seu objectiu no és només cultural, és també de millora de la societat i dels bens de consum. El disseny pot ser crític, però no es pot sustentar només en la crítica. I el dissenyador pot ser artista quan vulgui, però no quan dissenya. En Ron Arad fa cadires que són obres d'art però no dissenys; una cadira dissenyada contempla altres coses que no l'onanisme creador.

Simplificar l'equació fent que els nostres futurs dissenyadors a les escoles decideixin entre si són artistes o no, és molt perillós. Si es confonen i en comptes d'agafar els recursos de l'art es creuen artistes, la dura vida laboral i empresarial els pot fer miques després, arruïnant les seves pretensions de notabilitat creativa. I si en canvi ho rebutgen, no són capaços de veure l'aspecte creatiu del disseny i es tornen totalment racionals, poden acabar sent simples eines tècniques del sistema de producció de bens, com un enginyer o un mecànic. Cal donar-los les eines, però no la pretensió; necessitem pensadors no egòlatres.

Com a conclusió, cadascú pot fer el que vulgui evidentment, però sembla que el disseny en general està massa concentrat en revelar-se contra el passat i busca eternament destacar; com si fos un adolescent que es revela contra els seus pares i el món, renegant del moviment modern, una cosa dolenta; i buscant perdut una fórmula per ascendir a una millor consideració social. Sembla que els dissenyadors en comptes de voler fer gran el disseny, volem ser més que dissenyadors: artistes. Els protagonistes. En canvi, les arts més instaurades o clàssiques, com l'arquitectura, són més madures i veneren i respecten el seu passat modern sense que això signifiqui que no puguin ser rupturistes conceptualment. És un tema de respecte, no és obligatori trencar amb tot per fer el següent pas; poc a poc, ja sortirà.

El disseny és poc madur i el que hem de fer és començar a creure que és una forma de crear instaurada i valuosa, al nivell de l'art si voleu, però no és art. El MoMA no va dir que el disseny fos art, va dir que era una forma de crear molt interessant.


 


Per il•lustrar aquesta reflexió us deixo la proposta de regadores que veieu. Vol representar dues de les infinites formes des d'on es pot realitzar un projecte de disseny industrial de forma personal però tenint com a protagonista l'usuari i l'objecte, no un mateix. Hi ha moltes vies respectables per afrontar un disseny, tot depèn del moment d'ànim, la inspiració, la tècnica o inclús del client, però el que està clar és que el protagonista no pot ser mai el dissenyador; menys en virtut de creure que és un artista.

La regadora vermella, és racional. Té una capacitat ideal i calculada de càrrega d'aigua, tres posicions per agafar-la segons ens convingui, és estable, el broc és ample per anar ràpid en regar, té una superfície al lloc de càrrega que evita que basem aigua, i les seves proporcions deriven de la proporció àuria. Tot pensat, el protagonista és la productivitat, l'ús i la eficiència.

La negre, en canvi, ha estat dissenyada de forma intuïtiva, agafant com a referent un porró de vi, que és artesanal i formalment ja establert en el nostre imaginari. És esvelta i té intenció; segurament no tant còmode. El protagonista és l'objecte en sí i l'arrel de l'entorn.

La diferència entre les dues pot ser el missatge, la pregnància. Una és el càlcul d'una regadora, l'altra és la interpretació d'una forma d'un contenidor de líquids preexistent. A través de la forma es pot llegir aquest missatge, siguis o no siguis dissenyador, però no veiem la grandesa artística del creador i aquest passa desapercebut.

No cal ser un artista protagonista rupturista anti-racional per fer regadores, és ridícul. Es tracta de trobar la manera pròpia de crear formes i funcions i poc a poc fer gran el disseny, sense protagonismes personals. Ja hi arribarem.

I hate Philippe Starck